dimarts, 29 de novembre del 2011

Comiat i tancament del 'Diario de un fotógrafo' por Fernando Puche


Des de fa bastant de temps, em va donar per seguir els articles de Fernando Puche que setmanalment publica DSRL Magazine. He disfrutat molt amb les seves reflexions, sempre nedant una mica contracorrent, potser perquè el seu pensament està molt d'acord amb el meu, tantes vegades em deman si de debò és necessària una altra foto més d'un captivador capvespre amb núvols i mar sedós ... Fernando m'ha fet pensar molt. Bè, deixo els meus propis pensaments i el que vos volia comentar és que ahir vaig trobar que en Fernando Puche s'acomiada. Deixa de mantenir aquest projecte perquè està cansat i tot té un final i perquè ja des del principi, aquest projecte era el primer pas per a un altre projecte superior, fer un llibre amb els textos publicats.

I jo, des del meu petit racó vull agrair a Fernando els seus escrits, perquè m'han revelat sensacions fotogràfiques que mai hagués interpretat, perquè em fa qüestionar el que abans veia tan senzill. Fotografiar no és veure, aplicar la tècnica que tenc apresa, enquadrar i disparar, fotografia és molt més que això. I gràcies als seus escrits setmanals he anat interpretant. Ara em trobaré una mica òrfe, esperant que el seu llibre prengui forma i pugui adquirir-lo.
 
Com sempre, estic donant voltes a la meva idea i no avanço, així que simplement vull donar les gràcies a aquesta persona que sap marcar-se objectius i dur-los a terme, ja em fa falta la dosi setmanal del seu escrit.

Aquest era el començament del seu darrer texte:
He decidido terminar con este diario. Me prometí a mí mismo que cuando me cansase de escribirlo (y antes de repetirme demasiado) daría por zanjado el proyecto. Pues bien, ha llegado la hora. Se acabó la chispa que alimentaba el impulso; se terminó la maravillosa cuesta abajo por la que me he deslizado durante los últimos treinta y seis meses. ¡Uf, tres años!  ¿No está nada mal, eh?
Así que he pensado que lo mejor sería celebrarlo. Claro que sí, una fiesta por todo lo alto con algunos de los personajes que han hecho posible esta increíble aventura. No pueden estar todos, pero aún así va a ser una celebración fabulosa. Igual que conmemorar un fin de carrera, la culminación de un proyecto, la escalada de una pared mítica, la llegada al campo base después de hacer cumbre. No me lo pienso demasiado, compro hielo, vasos, platos, bebida, algo de comer. En realidad no tengo que llamar a nadie; saben quienes son y dónde hay que ir. Todo está preparado. Suena el timbre...

El primero en llegar es Compulsivator Man. Aparece con sus mallas moradas, su camiseta naranja ajustada, su capa amarilla. Vaya sorpresa. Nos abrazamos; no nos habíamos visto desde nuestro encuentro en el parque. Me dice que lleva hechas ochenta mil fotos desde entonces. Empezamos a reírnos y no paramos hasta después de un buen rato. “¿Ochenta mil?”, le pregunto sin dejar de reírme. “Claro –me dice él– tu eres un dinosaurio”. Afortunadamente no trae su cámara de fotos, he prohibido a todo el mundo que traiga cualquier artilugio relacionado con la fotografía. Esto es una fiesta, no una reunión para volver a hablar de las mismas cosas a las que le hemos estado dando vueltas a lo largo de estos tres años. ............
i seguix

Per avui ja está bé d'escriure, fins a la propera. Salut

1 comentari:

  1. Gracias por compartirlo, me gustó leerlo. Qué buena forma de despedirse ¿verdad?

    ResponElimina

Els teus comentaris donen vida al meu bloc.